sábado, 11 de abril de 2015

Un pas endavant o un pas enrere?

Us oferim un altre article d'un membre del col·lectiu, publicat al Cop d'Ull al mes de març 2015.



UN PAS ENDAVANT O UN PAS ENRERE?
Un ciclista jove baixa pedalejant per l’ampla vorera, que hi ha al costat de la calçada, d’una avinguda d’una gran ciutat. Quan arriba a l’alçada d’un pas de vianants es para, per tal que una dona gran pugui accedir-hi per travessar l’avinguda. La dona li diu alguna cosa i el ciclista s’empipa i li diu “Escolti. Què vol? Que jo ja he parat!” I la dona se li apropa una mica més i li diu “Si ja ho sé. Si li estava donant les gràcies, perquè molt pocs es paren!”
L’anècdota és real, la ciutat és Saragossa, i la dona la meva mare. Malauradament, il·lustra el grau de crispació que l’auge de la bicicleta ha generat a moltes ciutats grans –i no tan grans-, per la redistribució de l’espai públic amb un nou actor que abans no existia.
El conflicte va arribar a la seva fi a l’abril de 2014 quan el Tribunal Suprem espanyol va anular part de les ordenances municipals de Saragossa, afirmant que els ajuntaments no poden legislar en contra de normes de rang superior com ara el codi de la circulació, que les bicicletes són vehicles i que, com a tals, no poden circular per les voreres i ho han de fer per la calçada, llevat del cas de carrils-bici expressament delimitats i diferenciats de la vorera.
Com a conseqüència, les bicis tornen a circular per la calçada a les principals avingudes de Saragossa que encara no disposen de carril-bici. El ciclistes se senten pressionats pels conductors, els taxistes i conductors d’autobusos es desesperen per l’alentiment del trànsit. L’ús de la bicicleta ha minvat significativament a la ciutat i molts vianants passegen ara alleujats per no haver de preocupar-se per quin serà el vàndal en bici què se’ls emportarà per davant aquell matí.
Podem i cal que extreguem algunes reflexions de tot això, per tal d’aprendre de les errades:
·         Molts governs municipals i col·lectius ciclistes intentem dur a terme en pocs anys un canvi de costums al país que a la resta d’Europa ha trigat més de 40 anys en produir-se.
·         Aquesta evolució (i no revolució) ha fet que la majoria de ciutadans d’aquests països tinguin interioritzades les conductes, i els conductors respectin els ciclistes per que sovint els també pedalegen a una altra hora del dia, per exemple.
·         Redistribuir l’espai públic és una tasca delicada, que no permet actuacions simplistes, descoordinades o sense visió a mig i llarg termini.
·         No podem caure en el desànim ni prendre el camí més fàcil, que en aquest país sovint és el de prohibir abans que regular.
·         Aprendre a conviure requereix temps i esforç, educació en el respecte, drets i deures des de la més tendra infantesa, i idees ambicioses i innovadores –no costoses necessariament- però consensuades. Aquesta és la missió què encomanem als nostres polítics, per tal d’aconseguir que el món que heretin els nostres fills sigui una mica més habitable.
El temps dirà si amb aquesta sentència hem perdut o no una oportunitat d’or per a avançar en la convivència.

José Antonio

No hay comentarios:

Publicar un comentario