domingo, 21 de abril de 2013

Per què no podem ser més europeus?

Us deixem un nou article del col·lectiu que ha sortit publicat a diversos mitjans de comunicació:
PER QUÈ NO PODEM SER MÉS EUROPEUS?

Sovint quan sortim fora del nostre país o ens assabentem del que es cou fora de les nostres fronteres parlant de bicicletes, una enveja gens sana ens envaeix. Suposo que hi ha molts condicionants culturals que marquen la diferència, però és difícil evitar sentir una barreja d'enveja i admiració quan veiem als estudiants de Brixen/Bressanonne (Itàlia), grans i petits, sortir dels seus col·legis o instituts amb bicicleta i pedalar cap a casa per carrers de sentit únic en direcció contrària però autoritzada per les bicicletes. També pensem en els seus pares, que no han de fer miracles per anar a recollir-los o portar-los després a una activitat extraescolar.
O quan llegim que a França han dissenyat alguns senyals específiques per a bicicletes que ja s'inclouen en el nou codi de la circulació del país veí, buscant potenciar els avantatges dels desplaçaments ciclables en el trànsit urbà. Per exemple, una que permet als ciclistes el gir a la dreta en alguns encreuaments amb el semàfor en vermell, però no als automòbils.
O quan passejo per Toulouse (França), paradigma del caos circulatori per l'automobilista nouvingut, i gaudeixo amb el respecte exquisit i la convivència entre vianants, ciclistes i conductors.
O quan un amic anglès ens comenta com en moltes ciutats i pobles del seu país les bicicletes circulen pels carrers barrejades amb el trànsit motoritzat com un vehicle més, a velocitat de bicicleta (no de contrarellotge del Tour de França), i això no genera cap tipus de conflicte perquè els conductors entenen que els ciclistes també són usuaris de la calçada amb els mateixos drets i obligacions que un cotxe quan circulen.
O quan puges un port de muntanya al Pirineu francès i no t'adones fins que no arribes a una ferradura que portes darrere de la teva bicicleta tres cotxes, pujant pacientment fins a poder trobar un lloc on avançar. O, més increïble encara, quan baixes el mateix port per una carretera estreta i sinuosa, i són els mateixos automòbils els que frenen en un tram recte perquè puguis avançar, perquè saben que en aquest tipus de carreteres una bicicleta baixa habitualment més ràpid que un cotxe.

I no podem evitar sentir aquesta enveja al comparar amb aquests llocs perquè, si bé és cert que en molts llocs del nostre país s'està fent un esforç en construir infraestructures per potenciar el ciclisme urbà, la major part dels èxits que hem citat abans no s'aconsegueixen amb diners, sinó amb educació.
Una educació que ensenya que l'automobilista no és l'únic usuari de l'asfalt, o que un nen (o adult) amb bicicleta és un punt imprevisible i que s'ha de circular darrere o sobrepassar amb una distància de seguretat suficient (que ve en el codi de la circulació, 3m. per darrere i 1,5 m. en avançar). O que una bicicleta és moltes vegades més ràpida que un cotxe en el trànsit urbà, i que no paga la pena avançar-li perquè et passarà en el pròxim semàfor. O que els vianants són els que tenen prioritat en una vorera compartida i que els ciclistes han d'adequar la seva velocitat a la dels vianants (o fins i tot desmuntar si cal). O que els vianants no han de passejar per un carril-bici. O que, quan compres una bicicleta, cap marca o botiga et dóna un carnet especial que et permeti saltar a la torera totes les normes de circulació, semàfors en vermell principalment. O que un conductor no és un enemic i que, moltes vegades, no té el camp de visió perifèrica que té des d'una bicicleta o una moto i potser no et vegi en un gir. O que una bicicleta no fa soroll - com un cotxe elèctric - i que cal mirar abans de creuar (o usar el timbre en cas del ciclista).

En fi, podriem posar molts més exemples del que és el nostre major taló d'Aquil·les en seguretat viària; l'educació. Malauradament l’Estat espanyol lidera el rànquing europeu de ciclistes morts en proporció al nombre de bicicletes venudes (en països amb moltes més bicicletes la sinistralitat és menor).
La pena és que, a diferència d'un pont que es construeix en un any, l'educació és un treball lent i continu, que ha de començar des de molt petits però que ens inclou a tots. Fem una introspecció sobre la nostra conducta com a usuaris de l'espai públic i intentem educar amb l'exemple. Al cap i a la fi, de què ens serveixen infraestructures molt cares si després no hi ha respecte entre els usuaris i cadascú circula com li dóna la gana?

miércoles, 20 de febrero de 2013

Pedalem amb només dues rodes

Us deixem un article del col·lectiu que ha sortit publicat a diversos mitjans de comunicació:


Per què serà que en això d'integrar la bicicleta al mapa urbà de la nostra ciutat, gairebé sempre recollim una de freda i una de calenta? M'explico: sovint una notícia o una acció prometedora en aquest àmbit porten després un "però" que limita la seva potencialitat real.
Fa temps que se coneixen - la Comunitat Europea ha publicat diverses guies pràctiques dirigides als equips de govern municipals - els avantatges del desplaçament amb bicicleta en el medi urbà respecte a altres mitjans de transport. A part de la nul·la contaminació atmosfèrica i acústica, dels beneficis per a la salut física i mental, l'innegable estalvi en espai respecte a un vehicle, està més que demostrat que en distàncies inferiors als quatre quilòmetres la bicicleta és el mitjà de transport més ràpid de porta a porta, per davant del vehicle privat, l'autobús o transport públic i només en competència amb la moto. A més a més és el mitjà de transport més barat. El nostre grup Me Moc En Bici ja vam fer un estudi comparatiu a la nostra ciutat, que ho corrobora i que vam exposar en la secció de Medi-ambient en l'última Expoebre. Els resultats estan a disposició de qui ho desitgi.
És cert que en la nostra acomodada vida, pensar d'anar a treballar amb bicicleta proveït com un "urban warrior" (guerrer urbà) novaiorquès que es juga la vida fent cabrioles entre els cotxes és gairebé impensable. Però no és menys cert, i nombrosos estudis ho demostren, que les infraestructures creen ciclistes urbans. El factor de major impacte perquè una persona decideixi deixar el cotxe i desplaçar-se en bicicleta per la ciutat és l'existència d'infraestructures que li permetin circular amb seguretat i que potenciïn els avantatges de la bicicleta respecte a altres mitjans de transport. Quan parlem d'infraestructures, no necessàriament es tracta d'obres faraòniques o costoses, sinó simplement de coses ben pensades, eminentment pràctiques i emmarcades dins d'una visió integral de la mobilitat a la ciutat.
Dins de les actuacions que s'han anat realitzant a Tortosa pels diferents equips de govern municipals - bàsicament construcció de carrils-bici -, la bona notícia que suposa en si la seva realització es veu invariablement entelada per petits detalls- o no tan petits -com els creuaments, traçats, rampes, amplades, etc., que al final fan escassa o nul·la seva utilització i qüestionen la inversió realitzada.
Esperem que les obres de condicionament del Pont del ferrocarril a Tortosa i el tram ciclable a nivell del riu que s'estan duent a terme actualment no caiguin en el mateix parany. La cara inversió que suposa i l'aposta de futur que aquesta infraestructura podria ser per a la mobilitat ciclable entre Tortosa i nuclis veïns, poden quedar en dubte en no existir - que nosaltres sapiguem - connexions ciclables directes i segures previstes amb els centres d'interès (mercat, estacions de tren i autobusos, instituts, etc.) a banda i banda del riu. Actuacions com aquesta ens fan pensar que hi ha molt d'improvisació i poc de planificació en aquest àmbit. Ens fan dubtar de si, a part de la suposada bona voluntat (o rèdit polític), algú té alguna cosa més per desenvolupar un pla integral a mig termini, ben estructurat, que virtualice el que han de ser les connexions ciclables entre Tortosa i nuclis veïns en els propers anys.
I és una pena, perquè tenint ara tants exemples en què mirar-se, i corrent els temps que corren, en els quals els nostres governants se'ls ha d'exigir la major rendibilitat de cada euro invertit, aquest és un “tren” que la ciutat no pot perdre. Perquè afecta la qualitat de vida dels que vivim aquí. Perquè no hi ha pitjor malbaratament que gastar en infraestructures que després es revelen inútils per petits detalls que només els ususaris finals valoren. Perquè aquest enfocament pot suposar un motor turístic gens menyspreable per a aquestes comarques, atraient a turistes d'altres països en què la crisi no s'acarnissa tan intensament com el nostre. I perquè pot suposar una etiqueta de qualitat diferencial per a la ciutat, percebuda i perceptible des de fora.
Tot això exigeix
​​una aposta valenta, decidida i clara - però no cara - per la bicicleta, on les actuacions han d'anar integrades en un projecte clar de futur, i on accions puntuals, inconnexes o de cara a la galeria ja no serveixen per mantenir el nostre interès. Perquè ja fa temps que les nostres bicicletes només tenen dues rodes i deixem de menjar caramels

miércoles, 6 de febrero de 2013

Des del selló de la bicicleta (2) #tolerància

Continuem amb la nova secció dins del bloc - les cartes que ens feu arribar des del selló de la bicicleta. Avuí una carta de Brian Cutts,



Us volia comentar un cas molt concret, però segurament la lliçó es pot aplicar a molts altres casos i indrets de les nostres ciutats. Si sou de Tortosa potser coneixereu l’Escola El Temple, i haureu vist que pels seus voltants hi ha diversos passos de vianants, i un carril bici. També potser estareu conscients que molta gent pensa que a Tortosa hi ha problemes per mancança d’aparcaments.
El cas és que, degut a que no hi ha prous aparcaments just al costat del col·legi per tots els pares que venen a deixar o buscar els seus xiquets a les hores d’entrada i sortida, gairebé sempre ens trobem amb cotxes aparcats damunt dels passos i el carril bici (quan no estan directament damunt de la Plaça del Temple, o les voreres!). Es veu que això es diu “tolerància”. Com que es pot aparcar, per “dos minuts” hem de ser tolerants i deixar que la gent aparqui on vulgui.
Doncs, crec que aquesta “tolerància” (suportar en els altres quelcom que hom desaprova) no ens porta a cap bon port. Per “tolerar” aquests conductors incívics, els altres usuaris de l’espai públic, com són els vianants o ciclistes (o fins i tot altres conductors), sovint hem de passar per situacions incomodes o de perill. I resulta que aquesta “tolerància” normalment només va en una direcció – que diríem els conductors (jo també, que també en sóc) si deixéssim bicicletes en els aparcaments de cotxes, o els vianants decideixen fer un pic-nic? No; sembla ser que la paraula “tolerància” bàsicament es resumeix en “el cotxe és el rei”.
En aquest cas concret, a més a més, no té gaire sentit que la policia local toleri aquesta situació, havent-n’hi centenars de llocs per aparcar correctament a 3 minuts a peu des de l’escola !
M’agradaria pensar que les bicis poden conviure a la ciutat, juntament amb els vianants o cotxes, però crec que de moment molts conductors no ho veuen igual. Una pena, ja que per molts motius (entre ells, la seguretat dels nostres xiquets) ens aniria millor a tothom una mica més de respecte!
No demano miracles ni que Tortosa es converteixi en Amsterdam, però si s’han fet unes mínimes infraestructures pels ciclistes, almenys que ara no ens posen pals a les rodes!

 (Nota: aquests escrits no reflecteixen necessàriament una opinió compartida pel col·lectiu Me Moc En Bici - però, palm dalt, palm baix ...!)

lunes, 28 de enero de 2013

Des del selló de la bicicleta (1)

Estrenem una nova secció dins del bloc - les cartes que ens feu arribar des del selló de la bicicleta.
Avui un text de Pere Quintana,

Avui (3 de desembre de 2012) he anat a Tarragona, a una reunió. Hi he anat amb el tren i la bicicleta. Com que el dia era bo, ha valgut molt la pena, que bonica que és Tarragona quan fa bon dia! No obstant, és una llàstima que una ciutat tan mediterrània, amb un clima tan benigne, pràcticament no tingui infrastructura ciclista. Els polítics han d’entendre que fomentar la bicicleta és fer política social de la bona. Ajuda a les famílies a estalviar, augmenta la salut de la gent, disminueix les emissions de CO2, disminueix el trànsit i els embussos i augmenta la felicitat. Poca broma. Malauradament, això no s’entén gaire en aquest país. En canvi, allí on més plou (Holanda, Dinamarca, …) la bicicleta és la norma. És el món a l’inrevés!

El post original el podem trobar aquí.

(Nota: aquests escrits no reflecteixen necessàriament una opinió compartida pel col·lectiu Me Moc En Bici - però, palm dalt, palm baix ...!)