De qué parlo quan parlo d'anar en bici

Article que va sortir al diari Cop d'Ull al mes de setembre:

De qué parlo quan parlo d'anar en bici.

Quan veiem passar a algú que es desplaça en bicicleta -no parlo ara dels esportistes, em refereixo al que utilitza la bici com a transport- què pensem? Ens fa por? Ens dóna enveja? Ens fa pena? Ens preguntem per què ho fa?… Com a ciclista urbà, intentaré donar una mica de llum sobre les seves motivacions. I les meves.

Probablement pensa que estalvia diners i, en aquests temps, és una raó de pes. També hauria de ser en altres, però és ara quan fem números; i algú ha calculat que portar la canalla en bicicleta a l'escola estalvia 700 euros a l'any. Ja tenen una bona raó.

Però hi ha més: la bicicleta no contamina; i encara que no tots els ciclistes són vegetarians, el respecte pel medi és un valor en alça. Tenir cura del planeta per als nostres descendents ens fa sentir-nos millors; un bon motiu, no?

I recordin que la bicicleta evita moltes malalties; el percentatge de població amb sobrepès als Estats Units ronda el 55%; a Europa, el 33%; a Holanda, el 18%. Endevinen per què? I l'obesitat és un problema de salut de primer ordre, que genera malaltia i envelliment amb mala qualitat de vida.

I està de moda; fixeu-vos que bicicletes es fan; són obres d'art; i és igual el que vulgui anunciar: una assegurança, un dipòsit bancari, roba, un restaurant ... Posi una bicicleta, i tothom sabrà que el que ven és fiable, sa, que provoca sensació de llibertat i que millora la qualitat de vida.

I tampoc perdo temps; i si aprofito les infraestructures que es van creant -penso en la via verda que uneix Jesús, Roquetes i Tortosa- no glopejo fum, no sento soroll, no corro riscos, aparco on vull, i al final, trigo el mateix que en cotxe.

Els sembla que hi ha pocs motius per anar en bici?

I no obstant això, tinc la convicció que hi ha una raó molt més profunda que m'empenyia a anar en bici a escola i ara a treballar. És una cosa més íntima, que té a veure amb la sensació de fluir: alguna vegada han estat fent alguna cosa veritablement a gust? Han notat llavors que el temps desapareix? És gairebé impossible d'explicar, però segur que alguna vegada l'han experimentat; bé, jo vaig en bici per això; és el que em fa estar millor quan arribo a la feina i a casa.

Mirin, tinc un amic -el dirà que no és amic meu, potser- que és un virtuós del calaix flamenc: preguntin-li a ell per què el calaix, i les seves raons valdran també per la meva bicicleta.

Doneu-li una oportunitat a la bici: oblidin els prejudicis, si tenen algú, i provin-la. Però donin-li uns dies, fins que el selló no els faci mal. Veuran com, passat aquest tràngol, enganxa; i si no, provin el calaix, que també té la seva. Però no es quedin aturats: busquin on fluir.

Iñigo, membre del col·lectiu Me Moc En Bici