Us oferim un altre article d'un membre del col·lectiu, publicat al Cop d'Ull al mes de març 2015.
UN PAS ENDAVANT O UN PAS ENRERE?
Un ciclista jove
baixa pedalejant per l’ampla vorera, que hi ha al costat de la calçada, d’una
avinguda d’una gran ciutat. Quan arriba a l’alçada d’un pas de vianants es
para, per tal que una dona gran pugui accedir-hi per travessar l’avinguda. La
dona li diu alguna cosa i el ciclista s’empipa i li diu “Escolti. Què vol? Que
jo ja he parat!” I la dona se li apropa una mica més i li diu “Si ja ho sé. Si
li estava donant les gràcies, perquè molt pocs es paren!”
L’anècdota és
real, la ciutat és Saragossa, i la dona la meva mare. Malauradament, il·lustra
el grau de crispació que l’auge de la bicicleta ha generat a moltes ciutats
grans –i no tan grans-, per la redistribució de l’espai públic amb un nou actor
que abans no existia.
El conflicte va
arribar a la seva fi a l’abril de 2014 quan el Tribunal Suprem espanyol va
anular part de les ordenances municipals de Saragossa, afirmant que els
ajuntaments no poden legislar en contra de normes de rang superior com ara el
codi de la circulació, que les bicicletes són vehicles i que, com a tals, no
poden circular per les voreres i ho han de fer per la calçada, llevat del cas
de carrils-bici expressament delimitats i diferenciats de la vorera.
Com a
conseqüència, les bicis tornen a circular per la calçada a les principals
avingudes de Saragossa que encara no disposen de carril-bici. El ciclistes se
senten pressionats pels conductors, els taxistes i conductors d’autobusos es
desesperen per l’alentiment del trànsit. L’ús de la bicicleta ha minvat
significativament a la ciutat i molts vianants passegen ara alleujats per no
haver de preocupar-se per quin serà el vàndal en bici què se’ls emportarà per
davant aquell matí.
Podem i cal que
extreguem algunes reflexions de tot això, per tal d’aprendre de les errades:
·
Molts governs municipals i col·lectius ciclistes intentem
dur a terme en pocs anys un canvi de costums al país que a la resta d’Europa ha
trigat més de 40 anys en produir-se.
·
Aquesta evolució (i no revolució) ha fet que la majoria
de ciutadans d’aquests països tinguin interioritzades les conductes, i els
conductors respectin els ciclistes per que sovint els també pedalegen a una
altra hora del dia, per exemple.
·
Redistribuir l’espai públic és una tasca delicada, que no
permet actuacions simplistes, descoordinades o sense visió a mig i llarg
termini.
·
No podem caure en el desànim ni prendre el camí més
fàcil, que en aquest país sovint és el de prohibir abans que regular.
·
Aprendre a conviure requereix temps i esforç, educació en
el respecte, drets i deures des de la més tendra infantesa, i idees ambicioses
i innovadores –no costoses necessariament- però consensuades. Aquesta és la
missió què encomanem als nostres polítics, per tal d’aconseguir que el món que
heretin els nostres fills sigui una mica més habitable.
El temps dirà si
amb aquesta sentència hem perdut o no una oportunitat d’or per a avançar en la
convivència.
José Antonio
